Helena Soriano Pons
Dissabte 17 de setembre, Oriol Junqueres va ser un convidat d’excepció al Poblenou
El que havia de ser una taula rodona per parlar i debatre els orígens de les institucions culturals i morals de Catalunya, al Centre Moral i Cultural del Poblenou, va esdevenir una classe magistral d’història de Catalunya a càrrec del professor i president d’ERC Oriol Junqueras Vies.
En un principi, Oriol Junqueres havia de debatre amb Enric Calpena , periodista i professor de la Universitat Ramón LLul, i amb en Francesc Romeu, capellà i periodista. Degut a que Enric Calpena no hi va poder assistir, en Francesc Romeu va presentar i conduir la conferència de l’Oriol Junqueres que va esdevenir una reveladora clase d’història sobre la societat catalana dels segles XIX i XX, força convulsa i plena de contradiccions, però a l’hora, capaç de lliurar al món llegats universals en els camps de la medicina, l’arquitectura, la ciència, la música…
Un país que té terra on no hi ha aigua, i aigua on no hi ha terra
Oriol Junqueres prengué de la mà un auditori al que es va posar a la butxaca abans d’entrar, mostrant-se proper en tot moment a la cafeteria del Centre Moral i Social del poblenou, i el va fer viatjar amb la seva màquina del temps cap al segle XIII, on Catalunya era un país amb poca terra de cultiu allà on hi havia aigua com el Pirineu, la Cerdanya…però amb extensions agrícoles força afectades per la sequera. La dificultat de conrear cereals va obligar els catalans a produir alguna cosa per exportar i així poder aconseguir l’aliment bàsic per a la la població. Des dels primers draps del segle XIII, passant per l’aiguardent cap al segle XVIII, fins a la revolució tèxtil al segle XIX amb els prats d’indianes.
Catalunya, el segon país al capdavant de la industrialització europea
Després del Regne Unit, Catalunya dins d’una comparació relativa a la seva situació, es va industrialitzar de manera molt ràpida, provocant al segle XIX canvis accelerats de demografia, del camp a la ciutat, que va anar augmentant la població als nuclis industrials de Catalunya, sobretot a Barcelona.
En aquesta ciutat, i d’altres, es fabricaven teixits amb fils exportats i es tenyien indianes en les extensions dels prats del Poblenou i del Llobregat, es desenvoluparen tecnologies i màquines tèxtils que en algun moment superarien les angleses (la Bergadana i Maixerina).
La competitivitat ferotge que mantingué salaris més baixos que a d’altres països, i manques de serveis públics com la sanitat, l’educació, etc. configuraria una societat molt complexa, amb grans desigualtats i amb inquietuds que les institucions, com l’Ajuntament de Barcelona en aquelles èpoques, no eren capaces de satisfer.
Els Cors d’Anselm Clavé, obrerisme, republicanisme i religió
En Jonqueras ens posa una imatge al davant força clara: els cors d’Anselm Clavé aglutinaven més de 40.000 obrers cantant en una població a mitjans del segle XIX d’unes cent-mil persones.
El moviment obrer era ben viu, el sindicalisme era força roent, les desigualtats i les condicions de vida dels treballadors i treballadores eren desesperades i hi havia força conflictivitat i explosions de violència sovint. Només calia una guspira; cita Junqueres l’exemple d’una cursa de braus a la plaça del Torín a la Barceloneta al 1835 amb una tarda dolenta que va provocar una revolta en el context de la guerra dels carlins on es van cremar tots els convents masculins de Catalunya.
Els moviments associacionistes parteixen de tres eixos: el republicanisme, el cristianisme catòlic i l’obrerisme.
Recuperem una cronologia que ens ofereix al principi de l’acte Francesc Romeu encaixada en el període de temps que va del 1870 fins al 1936: Al 1869 apareix l’Aliança del Poblenou de tendència clarament liberal amb un president obrer, amb al·lusions clares a la societat secreta que va crear Bakunin al 1868. Al 1888 sorgeix el centre Republicà Democràtic Federalista, al 1889 l’Ateneu Colom que esdevindrà La provençal del 1903 al 1907, el Centre Nacionalista Republicà del 1907 al 1912 i que avui torna a anomenar-se Ateneu Colom.
Al 1890 la Cooperativa Flor de Maig, que oferia productes de la terra. Al 1895 apareix la Cooperativa de Consum Pau i Justícia (ubicada on avui hi ha la sala Beckett.
Al 1902 es crea l’Ateneu democràtic de la Lliga Regionalista.
Al 1910 es crea el Centre Moral i Cultural del Poblenou.
Al 1912 es va fundar l’equip de futbol Júpiter, cap a la segona revolució industrial, on la tecnologia permetria que les jornades laborals es reduïssin i les famílies comencessin a poder gaudir d’activitats de lleure com l’ esport, el teatre…i arribà amb força la cultura popular.
Destaquen dos antecedents importants associacionistes com són al 1840 la Societat de treballadors d’Igualada que fou la primera cooperativa de Barcelona i els cors d’Anselm Clavé al 1850, i al 1860 l’Ateneu Català de la classe obrera de Barcelona.
Oriol Junqueres destaca que aquestes associacions acostumaven a aparèixer per duplicat, la de caràcter religiós i la de caire més obrer i republicà.
La reacció catòlica a la Setmana Tràgica:neix el Centre Moral i Cultural del Poblenou 
L’entitat que va precedir el centre Moral i Cultural del Poblenou havia estat cremada un any enrere durant la Setmana Tràgica, era el Patronat Obrer.
Junqueres afegeix que els dies de la Setmana Tràgica, els regidors de l’Ajuntament de Barcelona van denegar un pressupost important destinat a cultura per a obrir escoles públiques a la ciutat, per por de que l’església perdés el seu monopoli dels centres educatius, això junt amb la crida de reservistes a la guerra del Marroc i el malestar general que es respirava va desencadenar els aldarulls.
Junqueres va fer una oportuna dramatització del discurs de Víctor Hugo, que també va fer política, on a mitjans del segle XIX es va pronunciar en un moment de crisi a favor d’invertir més en cultura i educació per fer front al moment difícil.
La població estava força descontenta i, segons Junqueres, l’església va decidir apropar-se al moviment obrer i crear un Centre Moral on s’hi pogués ensenyar a llegir i escriure, i així cobrir aquesta i d’altres necessitats de la població més desafavorida a més d’esdevenir focus de difusió de la cultura popular. El biaix religiós de Junqueras es fa palès en aquest moment, en dulcificar aquest apropament de l’església al poble, enlloc d’assenyalar la voluntat de l’església catòlica de no perdre el control sobre l’educació i d’altres qüestions ideològiques afegint-se, sense dubtar-ho, al moviment obrer associacionista.
Catalunya, un país apassionant
Oriol Junqueres va aconseguir, durant més de dues hores, tenir tot l’auditori pendent de la seva història, plena d’exemples didàctics i amens. El professor inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia i President d’Esquerra Republicana de Catalunya, ens va portar de viatge en el temps a veure com vivien, sentien i pensaven els nostres besavis. I la seva conclusió fou que la societat catalana plena de contradiccions i amb relacions molt complexes era i és capaç de fer grans coses a nivell d’Europa i del món. Ens va ajudar a entendre perquè som com som els catalans, però sobretot, ens va fer recordar que Catalunya té una història apassionant, adjectiu que va fer servir per definir el nostre país.
