7deRàdio
Han passat tres anys des que Xarim Aresté va publicar el seu darrer disc, però la seva creativitat desbordant l’ha mantingut inspirat durant tot aquest temps i no ha parat de compondre i publicar cançons, a més a més, d’explorar el món de la literatura i la pintura. Alguna mena d’intuïció el va fer escriure el vers que dóna títol al disc en mallorquí, que finalment s’ha convertit en un agraïment als músics -tots mallorquins- que l’han acompanyat a l’estudi per parir aquesta obra d’art visceral que esdevé Ses entranyes.
Les onze cançons que formen part de Ses entranyes han estat compostes a guitarra i veu des dels budells i no amb la ment. Aresté explica que des del primer moment va renunciar a tenir cap control sobre elles i que, per això, va decidir gravar el disc en directe, sense assajar amb els músics. La qualitat de la banda i la connexió entre els seus membres i amb el projecte farien que les primeres preses fossin autèntiques, sense tenir temps de pensar gaire el que havien de fer, sinó fent-ho des de les entranyes i en tan sols un dia i mig.
Obre el disc “Ple d’amor“, un tema preciós sobre el govern de les emocions, la naturalesa de l’amor i on comença a aflorar la importància que tenen la saviesa de les entranyes en aquest disc. En aquesta línia, el segon tema del disc és el que li dóna nom “Ses entranyes” i que Aresté va escriure per empènyer-se cap a la llum -i és que “tindre llum a dins, surt molt a compte”-. “Ja no hi ets” és una cançó d’acceptació, que ens explica que a vegades és més fàcil inventar-nos un amor que no pas acceptar i engolir una por. “Fresqueta” és una cançó dedicada al seu poble, Flix, i a l’autoempoderament, ja que ningú vindrà a rescatar-nos. “Si t’ho digués tot” és una de les cançons més despullades del disc i desemboca a “El que havíem escrit” un tema poderós on a cada segon canvia el paisatge i que podria ser una foto de la societat, amb els seus encerts i els seus errors. “La matança” és un tema on hi criden moltes veus, entre elles la de la consciència, que sovint és silenciada per d’altres. “La primera matança que hem d’aturar no és amb nosaltres mateixos?” El disc continua amb “Un boig baixa del tren cridant“, una cançó salvatge fruit d’un text d’ Aresté en una improvisació a l’estudi amb la seva banda. “Sempre em trobo algú” parla d’anar a buscar l’amor allà on no hi podrà ser mai: un “fins aquí hem arribat” i el realçament posterior. La número 10, amb el títol “Pa i peix” és una de les cançons del disc seleccionades per l’artista per a interpretar-les ell sol, a guitarra i veu. Una cançó crua i directa i la més curta del disc. Finalment, tanca el disc “La Jota Blava“, una cançó instrumental amb gran pes de la guitarra elèctrica, perquè “acabar amb una instrumental trobo que oxigena. Jo què sé”.
